TRES COLORS

He recorregut algunes tendes i també grans superfícies buscant figuretes per al Betlem i no les he trobades. Sempre la mateixa resposta: «No en tenim; de l’arbre, sí». En el millor dels casos apareix algun xicotet “naixement” enganxat a un tros de suro que simula una coveta amb sostre. Sé que encara hi ha comerços que en venen, però cada vegada en queden menys; no són tan comercials com les de l’arbre i el Pare Nadal.

Per això vull dedicar unes línies al record d’un temps en què el Nadal encarnava l’ànima en la forma del Betlem i en regals senzills, carregats de símbol, portats pels Reis Mags. Ho faig, com ja vaig fer la Nit d’Ànimes, perquè no es perden les tradicions de casa i, amb elles, l’esperit d’una herència antiga i digna, sovint substituïda per costums que no són nostres.

Jo vivia a Polop, al carrer Nou. No devia tindre més de cinc anys. Però, es creguera o no en la vida celestial, en aquelles dates la gent semblava obrir-se, disposar-se a compartir una comprensió feta d’alegria i sobrietat. Les barreres es difuminaven i l’ànima, amb fam de pau, d’afecte i de fraternitat, trobava lloc on niar.

A casa havia una ximenera i, a la dreta, sota el rebost, un banc d’obra que ma mare mantenia net i emblanquit. Allí posàvem el Betlem. Encara que mon pare i ma mare en donaven l’últim toc, la meua germana i jo en pensàvem la forma, amb un nerviosisme estrany, misteriós i deliciós.

El posàvem, sempre que es podia, el dia de la Puríssima, el huit de desembre. Jo, encara hui, continue respectant aquesta data.

Començàvem pel pessebre. I, com diu el refrany, el menester fa fer. A vegades el fèiem amb pedres; altres, amb fulles seques de pitera o atzavara; alguns anys amb cartó o paper d’embalar arrugat. El castell d’Herodes em va costar anys d’aconseguir, i quan el vaig tindre quasi em monopolitzava l’atenció. El riu el feia la meua germana amb paper de plata, sal o farina; la neu, amb cotó; la molsa, anàvem a buscar-la a les séquies: tota una aventura.

Hi havia el pont, el pescador, els pastors, la filadora, la meua figura preferida, la castanyera, les ovelles, el pou, el gall, les oques… i, al centre, el pessebre amb Maria, Josep i el xiquet, escalfat pel bou i la mula. No faltaven mai l’estrela ni el caganer, símbol d’alegria, prosperitat i bon auguri, perquè representa l’adob de la terra.

Però, sobretot, eren les tres figures dels Reis Mags, amb els seus colors diferents i plens de sentit, les que acabaren deixant en mi una empremta més profunda. Amb els anys vaig començar a intuir que aquells colors parlaven del camí de l’ésser humà i de la possibilitat que l’ànima done vida a l’aparença.

En la tradició cabalística, l’Arbre de la Vida mostra aquest camí mitjançant tres pilars: el de la severitat, de color negre; el de la misericòrdia, blanc; i el central, roig, símbol de l’equilibri. No és estrany que els Reis Mags siguen tres ni que els seus colors reflectisquen aquestes etapes.

L’alquímia ho mostra amb claredat quan es treballa amb mètode. Una herba es posa a macerar dins d’un líquid. Al principi no sembla passar res, però en uns dies el fluid pren el color corresponent a les virtuts de la planta. Després, amb la destil·lació, el líquid se separa i la part sòlida s’anava assecant, circulació rere circulació, fins quedar una mena de carbonets al fons del matràs.

En sotmetre’ls a la calor del foc, en un plateret de calcinació, acaben cremant-se com l’encens, desprenent un fum negre. Amb el temps, aquell residu es transforma en cendra clara, cada vegada més blanca i purificada, a mesura que se sotmet a diferents processos de calfament i picat, fins que l’espagirista considera que la matèria ja està a punt.

Mentrestant, en cada circulació, l’essència de la planta apareix en forma de gotes olioses, color de sang, surant sobre el líquid que conserva les seues propietats. Arribats a aquest punt, amb les proporcions adequades dels tres elements, units i sotmesos a una calor ferma, el conjunt pren primer un aspecte fangós i, finalment, es fixa en forma de pedra: la pedra vegetal.

Negre, blanc i roig. Tres vibracions distintes, pròpies dels estats que la naturalesa lluminosa manifesta.

Roque Yvars