Dins la ment pura i càndida d’un xiquet, sentia una fascinació creixent amb cada nou descobriment.

En aquell ambient, l’ocasió era propícia per a la màgia. Les mares ens demanaven que ens quedàrem amb elles al carrer després de la migdiada, retenint-nos en la vesprada fins passades les sis, mentre conversaven i feien les seues labors. A voltes, les converses es tornaven misterioses, fins i tot parlaven de bruixes, i jo sentia que Polop estava ple de secrets.

Amb el pas dels anys, vaig anar concretant eixes sensacions en la meua ment i en el meu cor. Vaig aprendre a viure com ho fa l’essència, el xiquet interior, deixant a una banda l’adult, que és qui converteix l’etern en temps. I vaig conèixer graus de llibertat.

Polop és el Ponoig, eixe imponent lleó adormit que, segons la imaginació del novel·lista Gabriel Miró, mai no desperta. El lleó Ponoig manté la seua son gràcies a la cura dels seus veïns. Polop és l’aigua que brollava dels caps d’eixe lleó, una força i una salut que jo vaig conéixer, abans de substituir les seues antigues onze canelles. Polop és el castell que li va donar vida i que, més tard, es va convertir en un bell cementeri.

Polop és un nom, una abstracció sonora que els pobles anteriors a la nostra estirp ibera van dipositar com un llegat de confiança i seguretat.

Però, sobretot, P-O-L-O-P és l’obsequi de les cinc gotes d’ambrosia que acabe d’anomenar i que es rep, si un és capaç d’obrir-li el cor amb dolçor. Eixes gotes, arribades de les estrelles, ens ajuden a vore que no va ser en va ni casual l’aparició i la presència de la Dama, habitant una cova als peus del turó del castell, davant del barranc del Marranyo.

A ella se la va conéixer com a Maria la Pinta. El meu iaio em parlava d’ella quan em portava a la seua horta, i fins i tot em va mostrar la cova on ella vivia. La meua investigació, molts anys després, va confirmar el que ell em contava. Però si realment va ser una dona de Polop, per què trobem el mateix nom i malnom per moltes de les terres valencianes, en llocs com Callosa d’en Sarrià, Cocentaina o Alcoi?

Al voltant del nom de Maria la Pinta s’ha desenvolupat un vast imaginari, amb cançons i jocs de xiquets, potser per la necessitat de donar resposta a un misteri que mai no es va poder comprendre. Maria, amb tot el meu respecte i admiració, sent ser nom de mare, matriu, matràs, marina, o al cap de tot, de la naturalesa. Ell podria parlar-nos d’un antic matriarcat, mentre que la Pinta podria ser la pinta que desembolica i recull les energies femenines en un monyo que exhibix un immens poder. Maria la Pinta de Polop va poder haver tingut un altre nom, però, com tota dona que sosté la gran tradició, sovint maltractada, va ser rebatejada amb l’epítet amb el que l’hem vingut a conèixer.

Per paradoxal que semble, d’este món ens emportem allò que deixem.

Roque Yvars