Va rebre l’accèssit en el I certamen de relat breu en valencià 2008, “Enric Valor” de la Vall de Guadalest amb el relat “L’arc de sant Martí” (El arco iris).

L’aigua, la llum…, l’arc de Sant Martí.

Em pregunte quina és la raó per la qual els colors s’amaguen dins de la llum, i de quina manera l’aigua és capaç de traure’ls a la superfície. Així ocorre amb la goteta que veig penjada de la punta d’una agulla del pi. Tanque els ulls i la contemple en esperit: apareixen tots els colors de l’espectre, però, inexplicablement, van tornant—se daurats. Unes cosconelles suaus em recorren el ventre i comence a alliberar—me de mi mateix… He de representar eixa expressió de l’ànima en el llenç. Vull pintar—la. I, abans de fer—ho, la visualitze com a essència plasmada en un suport físic.

Òbric els ulls per tornar a la realitat quotidiana: darrere tinc el Mediterrani amb tot el seu significat; a la dreta, la serra de Xortà, amb tot el que suggereix; i davant, el pi banyat per la pluja de la nit passada. La densitat d’esta atmosfera m’encoratja a tancar de nou els ulls… I recorde la flama de la ximenera de la meua infància, la de la meua iaia. També ella produïa colors, els mateixos que he vist ara en la goteta d’aigua que penja del pi. Però en aquell moment predominaven el groc i el blau, avançant cap al verd, mai cap al daurat com ho acabe de viure.

Per què abans verd i ara daurat? El que sí que entenc és per què l’espectre també estava present en el foc: l’oxigen de l’aire sempre porta aigua. I és precisament a estos dos elements tan oposats —i alhora tan complementaris— als qui he d’agrair l’experiència d’haver eixit, per uns instants, fora de la matèria del cos. M’he pogut retrobar com a energia potencialment conscient, una energia que, de tornada, es condensa i fa possible de nou la densitat i la seua realitat.

Definitivament, em sent espectre lluminós. Em sent ser cromàtic, i segons el grau d’inclinació cap a la transparència de la puresa, cap a la intenció i la intensitat de la llum i de l’aigua, mostre un color o un altre. Per això, en la meua infància —com tot, com l’espiga— vivia en l’estat verd de la immaduresa, i així ho projectava en el foc de la llar de la meua iaia. Ara, en canvi, amb el pas del temps i l’erosió de la vida, amb tot el bagatge acumulat que conforma el meu jo, he arribat a posseir el to daurat d’esta maduresa en què em reconec com a espectre, com a llum i com a aigua: jo mateix, l’arc de Sant Martí.

Roque Yvars