El vent

Allà en la meua recòndita memòria.

Fa temps…

Roque Yvars.- Esta nit ha fet vent. L’he sentit bufar molt fort. Ja porta així alguns dies. A través de la finestra veig volar plàstics, papers i diversos objectes. Observe com totes les coses són agitades pel vendaval, ingrat per a la majoria, però per a mi, hui, font d’inspiració. Este dia em porta a un precís racó de la memòria:

Ho recorde amb claredat, amb tanta que fins i tot em sembla estar vivint-ho, malgrat comptar aleshores amb una edat de al voltant de…, no estic segur, però molt primerenca. Acabava d’arribar del Marroc amb els meus pares que, de no ser per la independència d’eixe país, respecte del protectorat espanyol, és segur que esta tornada s’haguera donat més tard, o mai. El Marroc no va ser un mal destí sinó tot al contrari. Però no em lamentaré per les circumstàncies, al contrari, desitge delectar-me en el record d’algunes vivències saturades del sabor d’eixa novetat especial que suposa un canvi de país, de costums, de sons, d’afectes, de colorit… en un xiquet de poca edat. I dic bé de delectar-me en el record perquè, si bé tracte amb aquelles experiències naixents, no per això deixen de ser molt entranyables i màgiques. Una d’eixes vivències és el vent, els dies de vent.

Ma mare camina per casa indecisa sobre si enviar-me o no a l’escola. S’aguaita a la xicoteta terrassa que dóna a la plaça de la Puríssima buscant indicis que l’ajuden a decidir, però el dia està roín. Jo romanc en el llit, tapat, escoltant el xiular del vent, hui molt fort. Sent sorolls de teules que es trenquen contra el sòl, el corrent que xoca contra arbres, cables, objectes i cases. De sobte, observe que ha disminuït la intensitat del xiulit i concentre la meua atenció esperant saber si ja ha passat el vendaval o si tornen a reprendre’s les ratxes. Però de nou, una ràfega després d’altres, entre discrets silencis que la meua ment associa amb grans onades del mar que van i venen. Jo romanc ben tapat però reclame a ma mare, que em diu que no aniré a escola però que em quede quietet en llit per a no molestar-la en els seus quefers.  Entreveig un dia especial, relaxat, de caliu i a l’empara de l’amor familiar. Ella, per a assegurar-se que romandré tranquil en el llit em diu que escolte com xiulen  els «gambosins” que mai vaig saber què eren, encara que en el seu moment van tindre per al meu sentir infantil misteri i encant. Els imaginava com a sers poderosos i indefinits, probablement sense cos, que caminaven pels carrers a l’espera de trobar xiquets amb no sé quin propòsit. Hui sé que el nom d’aquell ser és l’apropiat perquè pareix que s’origina en la paraula provençal “gabuzo” que es traduïx com a engany.

Així, doncs, els dies i les nits de vent sempre han tingut encant. Sempre han propiciat la meua atenció, l’auditiva, al relacionar-la amb els sons, sorolls i amb els xiulits; visual, amb els moviments inusuals d’objectes alçant-se del sòl, remolins de terra, la sacsada dels arbres, llençols ondejant, cabells deixats, cables elèctrics jugant a la corda… L’atenció a les sensacions de ser espentat per l’invisible vent, pressionant a vegades, tallant la respiració. I les experiències que deriven del conjunt de tots els elements que intervenen en el moment. L’atenció venia a constituir el pessigolleig emocional que predisposa a rebre informació i coneixement  d’allò que es desconeix.

En el record romanen també les nits ventoses junt amb el foc de la ximenera i la frase per antonomàsia en esta regió llevantina respecte d’això del vent, pronunciada per ma mare: ‘Bona nit per a caçar gambosins’.

Després, quan calmava el vent, a l’eixir al carrer, jo veia l’empremta dels gambosins: tot estava ple de fulles, els arbres que, havent patit la seua agressió, mostraven les seues branques trencades, destrossades i per terra, les teules fetes miquetes que s’escampaven per ací i per allà, vidres de finestres, comentaris sobre la gent que havia sigut tombada, cartells, cotxes, talls del fluid elèctric… Però el pitjor era que, en eixa època, a Polop, no hi havia servici municipal de neteja, la qual cosa obligava a cada mestressa a recompondre la seua part del carrer.

El vent és, fins i tot, hui, un misteri.