Fullejant a Homer em pregunte quanta gent l’haurà llegit, i mentre ho feien, si hauran viscut amb Odisseu les seues mateixes aventures. Quants s’hauran sentit Ulisses al fondre’s amb el contingut de la narració?

Des d’una terrassa amb vista al Mediterrani d’Altea, enfront del mar i junt amb un cafè curt, m’imagine, i fins i tot puc veure, les naus gregues dirigint-se a la seua pàtria després de la batalla de Troia… L’ànim s’asserena, la deixadesa embarga, i la cadena de pensaments pot ser dolça i finament dirigida.

Em sorprenc a mi mateix embadalit amb aquesta història. «Collins»!, sempre havia anat a la recerca d’allò que és universal, i de sobte, sense esperar-m’ho, sense cap estímul per la meua part, sembla que comença a clivellar-se la quasi infranquejable estructura sensorial deixant a la llum l’expressió de les passions de l’ànima. Ulisses és per a mi la meua pròpia ànima que cerca realitzar el camí de retorn cap a la seua pàtria, i tal vegada, altres interpretacions més encertades pogueren revelar un altre sentit. No obstant em complau abandonar-me, així, agradablement vençut per esta forma de comprendre-ho i de sentir-me, com ara ho faig, immers en aquest esperit.

Hui no trobe el mar tant seré com de costum, però conserva, nogensmenys, un blau blanquinós produït pel cresp de les aigües; i el lloc, la seua acostumada i immensa lluminositat.

L’horitzó és la perfecta línia corba de fingida horitzontalitat recta. S’assembla a la concepció del destí. Em presenta a la comprensió la falsedat enganyosa d’unió del cel i del mar, o de la simulada unitat dels dos estats de l’home, l’extern i l’intern. És una promesa d’estes coses, allunyant-se sempre de mi per, a la fi, oferir-me la sagrada ensenyança que no hi ha destí més enllà de la simple aparença. El destí el constituïxen les nostres pròpies aspiracions i ideals. I les aspiracions i ideals tenen el poder d’espentar-nos, cremar-nos, amargar-nos, arrossegar-nos, desestabilitzar-nos, de fer-nos sentir malament, quan per equivocació calciguem sendes que no coincidixen amb ells. Els nostres ideals són definitivament, el verdader destí, i este, l’enyorada pàtria original, a la vegada que punt des del qual se salpa per tal de donar-li forma al mateix apassionat periple. Els ideals o el verdader destí és, finalment, el rumb del mateix viatge.

La nau és el vehicle que permet viatjar cap al destí en un mig en absolut propici per a l’home i, l’ideal, la unitat que transcendix l’actual fragmentació psicològica de la humanitat. Però l’error també seduïx i ens envolta en les aigües boiroses dels falsos ideals, que sovint vivim com a incontestables, com a certs, amb la seguretat de ser els que corresponen a la mateixa naturalesa íntima. Per aquesta raó, amb freqüència, el destí resulta confús i poc concret, i les boires solen ocultar-lo. A l’atalaiar l’horitzó buscant la pàtria original sempre sentim que s’hi troba més enllà d’un mateix, dellà el ser, en perpètua evolució, eternament en moviment, constantment inabastable per al moment present, contínuament aparentant ser el que no és… I disortadament, aquest sí que és el camí inevitable per als que no tenen depositada la confiança en Ulisses. Ai, ai, trobar l’Ideal!

I a mesura que vaig comprenent d’esta manera, també vaig prenent posició referencial en allò que fins ara pertanyia a la part desconeguda, i, per tant, fosca, del meu ésser, de la mateixa manera que els navegants la prenen en les estreles. D’aquesta forma, el meu cel psicològic, al revelar estrela a estrela, va perdent la foscor. No abandonaré, doncs, mai el sentit que dia a dia pren la meua travessia.

Quanta gent s’haurà sentit ser Ulisses? Quants s’hauran identificat amb l’ideal de la seua pròpia ànima? Hauran percebut ells el mateix esperit del personatge? O a tots ens haurà seduït l’error?

Abellix ara recordar que Ítaca ens espera. El déu dels vents ens està ajudant en concedir-nos l’odre on es troben tancats tots els mals vents que ens volen espentar cap als grans obstacles. El viatge comença a fer-se propici. La ment està, doncs, en calma.

El paral·lelisme de la vida amb la narració és evident i comencen a brollar els records de totes les peripècies viscudes, unes vegades encertades i altres, rotundament, no! Ara veig amb claredat que mai he tingut enemics. Si algú, com he pensat alguna vegada, ha volgut entorpir el meu viatge, aquest he sigut jo, per no entendre com ara ho faig que «el viatge» només està en les pròpies mans. També vull recordar que el propòsit d’este és tornar a la meua pàtria, per això em motive per a no oblidar-ho mai i tindre present en la consciència que cada nova tribulació no té més objecte que distraure l’atenció de la verdadera intenció, per a ser provat en la meua sinceritat i determinació. Els accidents, així com les tribulacions, només són incidències en el trajecte que cal superar amb coratge, o l’esperit de l’aventura no seria tal. Mentrestant, les mires seguixen posades en l’horitzó cercant en ell un indici, un senyal, una orientació real que confirme que la travessia s’està duent a cap d’acord amb l’objectiu previst.

No sé quins nous infortunis m’esperaran en el futur, però segur que tindré present que cap d’ells tindrà per a mi més significat que el de provar i demostrar a l’ànima que el que percebem a través dels sentits ens confon, ens captura, ens tira cap a un mar hostil. Que la tribulació és una espècie de so que només es venç recordant-nos que no existix més missió en la vida que la de tornar, i que la distracció pot retardar l’arribada i fins i tot, derrotar-nos en el nostre objectiu, el qual, insistisc, no és un altre que el de l’esperit de l’ànima: Ulisses. Són poc els que naveguen cap al seu veritable regne, cap el seu si recòndit, cap a la dissolució de la limitació, cap a Ítaca. Ni tan sols aquells que van tindre la sort de tindre exquisida educació ho fan. No hi ha inquietud, no se sent la crida de la campana de l’ànima; la memòria es perd i de cap manera és possible concebre més pàtria que la de la tribulació, la del viatge pels voltants, la del dia a dia. Per això no és aquesta la navegació que a mi m’importa, sinó la de l’home de la mar, la de la gent senzilla que ha crescut a l’empara de la naturalesa i l’aspiració cel.

Continua la setmana que ve.

Roque Yvars