També Teseu m’ix a l’encontre per a confirmar esta comprensió que vaig adquirint. Teseu és l’ànima que ha d’acceptar el repte de lluitar i véncer el minotaure. I el minotaure, un temible ser que conservant la naturalesa animal, és, no obstant, també home

És, puix, una barreja de distintes natures. El minotaure és l’home amb els seus potents i forts instints sensuals, de baixes passions de les quals no sempre pot ni vol fugir de ser esclau, les comoditats de la vida, la llei de mínim esforç, de la incapacitat de lluitar contra si mateix per tal que els canvis psicològics vagen més enllà de l’evolució mecànica i natural, la indolència, considerar-se intocable en la forma de pensar i de ser que, de vegades arribant a considerar-se quasi sagrada, no es vol transcendir a sí mateix quan s’ha trobat un raconet de seguretat, esforçar-se només per un objectiu interessat…

Però, Teseu sap que el major dels perills no és tant el d’enfrontar-se a la bèstia com el de quedar atrapat sense trobar l’eixida en el laberint de la vida, en el que el més probable és romandre enredat eternament. I això també té a veure amb la natura íntima del taure que es vol desmesuradament a ell mateix.

Eixa és la realitat humana que mai ningú vol veure ni considerar ni molt menys, acceptar. Nogensmenys, l’ideal, la seua amada Ariadna, per la qual busca Teseu enfrontar-se i aniquilar al minotaure, ens oferix un cabdell de fil de seda que desplega a l’anada i que recobra a la tornada.

Es tracta del mateix viatge vist des d’un altre cantó, des d’una altra perspectiva, o amb un paisatge de fons diferent. En aquest viatge ens tornem, com es diu en un altre lloc, pobres d’esperit. Sí, ens tornem a aquesta condició mercé a la transformació de la natura del taure en la d’home. Abandonem la riquesa psicològica de creure saber i de posseir: de tindre una exquisida educació, d’opinions ben establides, estar ben informat, de conceptes ben elaborats, de gent que es mou pel seu medi amb relaxada soltesa…

Aquesta és la riquesa de l’home comú. Aquesta és la riquesa de la natura dels sentits, la del taure. Eixe abundor és el que impedix ser i veure el que s’ha de ser i s’ha d’entendre, en detriment del qual es creu ser, sense ser-ho. I també aquesta és la riquesa o pobresa que cadascú té el privilegi de triar lliurement, decantar-se cap a l’opció que es vulga. Però comprenguem que escollir d’acord amb la natura del taure és el que van fer els mariners d’Ulisses quan van posar en perill la travessia, quan van creure que l’odre on es trobaven tancats i empresonats els vents roïns, eren, en realitat, riqueses.

La natura interna de l’home no anhela posseir res que concernisca l’univers del taure sinó que sap que cal desfer-se’n d’ell per aconseguir arribar a ser home, pobre d’essència animal. I és que, quan la consciència del taure es troba satisfeta, per tal que res no canvie, ofega la insatisfacció que brolla de la consciència espiritual, la de l’home.

Els xiquets juguen en el passeig marítim, la gent deambula per davant de mi sense saber en quina aventura es troben ficades. Pague el café, i me’n vaig cap a la barana de taulellets del color del Mediterrani i del cobalt, el més lluminós dels blaus. Em recolze en ella, i observe nadar i viure als ànecs en el seu mig… Hi ha gent que, com ells, naveguen sense més consideració cap a la natura de la que cal desprendre’s si es vol d’assolir la de la consciència, per tal d’arribar a disposar de la condició d’ésser humà.

Embegut de ple en contemplació, acudix a la meua ment l’home primitiu que, des de sempre i com a instint natural, ha sentit la necessitat de viatjar a la recerca de la seua pròpia Ítaca. En el camí ell ha vist i ha envejat l’Ítaca d’una certa parella que es va establir en un determinat lloc, ho van recondicionar, van anar fent-ho productiu i, tal vegada plantaren flors que els recordara la bellesa natural i la que es percep amb la visió espiritual.

Ells, pot ser, van voler reproduir-la en alguna forma d’art i d’esta manera, sense adonar-se’n, van mobilitzar la força creativa que viu en tot humà, de forma que descobriren algun sentit a la vida i al món. I davall aquest abillament i aquesta llum de l’enteniment van anar envellint i comprenent. Però aquesta no és l’Ítaca dels que encara busquen, dels que continuaren recorrent els camins.

Estos éssers inevitablement inquiets venceran obstacles, travessaran rius, superaran muntanyes, aprendran a adaptar-se a la majoria dels medis, per, a la fi, trobar un lloc on establir-se amb la seua pròpia família, en un espai en què pogueren fundar la seua pròpia estirp. Un paratge que reunisca algunes condicions anhelades.

Allí treballaran per recrear-ho d’acord amb la imatge suggeridora d’una difusa percepció que prové de la llunyania, tal vegada, de les constel·lacions. La nit els avivarà la seua imaginació i concretarà una miqueta més en les seues ments i cors la idea i la sensació rescatada de l’encara boirosa concepció de les seues aspiracions. I continuaran caminant i avançant en aquest sentit i en aquesta direcció. Amb el transcórrer dels mil·lennis, aquesta inquietud s’haurà transmès a través dels cromosomes, de cèl·lula a cèl·lula, de pares a fills, de generació a generació, formant una cadena tradicional per mitjà de la qual es desplaça l’esperit o propòsit de l’ànima, molt sovint, sense la participació conscient de l’home.

Es desplaça el Camí, en tota l’extensió de la paraula, i no tan sols les característiques físiques i del caràcter. De sobte, espontàniament en algunes ocasions, i amb esperada ansietat, en altres, a manera de zenit de la maduresa obtinguda en el llarg caminar pel món i per la mateixa psicologia, o com a fruit d’una determinació sàviament dirigida, la il·luminació de la consciència es produïx en determinats descendents d’aquelles primitives parelles de buscadors. I amb això es fa realitat el desig d’aquells avantpassats als quals els devem una part del nostre ser, la que ells han fet créixer a través de les generacions en nosaltres i que per la qual cosa, també ells romanen presents en nosaltres. Aquest ser que va tindre lloc en el passat i que té el seu present en l’humà d’ara. I als que per mitjà del nostre propi ser, rescatem de les ombres d’aquell passat seu: el nostre origen. Així celebrem l’arribada de la llum i l’establiment d’un santuari en la terra mitjançant el qual s’accedix al del cel: l’Ideal. Aquest santuari és el que recull l’existència de tots els temps impedint que cap cosa es perda.

Roque Yvars