Josep Manuel Beneyto.- Malgrat viure a Benidorm des de l’any 1968, vaig conèixer Tàrbena a l’any 1976 predicant el socialisme per la comarca i animant a la gent a formar agrupacions.
A Pinet el coneixia d’abans, de quant vivia i treballava a Benidorm. Trobar-lo a Tàrbena va ser una sorpresa, sols hi havia dos bars al poble, el de tota la vida i Casa Pinet, ja coneguda per aquelles pintades en qualsevol carretera per menuda que fora. Aquell missatge tan contundent “Casa Pinet – Tàrbena – País Valencià” ja feia que molta gent anés al seu restaurant, sobre tot residents estrangers de la comarca veïna.
Poc a poc Casa Pinet es convertí en un element més per la construcció d’un país necessari massa temps amagat. Al principi cap home de Tàrbena s’atrevia a anar a aquell lloc on de tant en tant La Internacional sonava a tota veu. Al pas del temps algú es convertí en client però molts no el veien amb bons ulls. Els forasters començaren a anar, a visitar el poble, a comprar alguna cosa en la botigueta de la plaça on hi havia de tot un poc i la fama de Casa Pinet trencà fronteres i el poble començà a canviar.
Aquell canvi suposà que Tàrbena apareguera en els mapes. Anar a Tàrbena es convertí en qüestió fonamental per a molts que necessitàvem respirar i somiar en la utopia i en molts més que sols cercaven un lloc turístic i original. Era el temps de cridar: “Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia”, la Muixeranga era de fet l’himne oficial, el nostre himne que ens feia diferents i que moltes voltes l’escoltàvem en peu i en silenci. Però el poble continuava canviant, començaren a aparèixer més restaurants, tots a l’ombra de Casa Pinet i amb el restaurants aparegué la enveja i de la seua mà la cobdícia. I començaren les maniobres per eliminar a Pinet d’eixa manera tot seria per a ells. Avui en dia tots els restaurants i comerços treballen bé, però volen més i no s’aturaran fins aconseguir-lo.
Algú deuria contar-li a la gent de Tàrbena el conte de la gallina dels ous d’or, quan la mataren no trobaren res dins i perderen l’objecte de la seua riquesa. Pujar a Tàrbena a dinar és una bestiesa amb tota la oferta existent en llocs més assequibles, pujar a Casa Pinet i dinar és altra cosa, té un sentit, és un ritual, una espècie de peregrinació per a molts necessària encara que sols siga per recordar els temps en que tot era possible. Gràcies germà.